un epígraf a un mateix.
una dècada enllà podríem
reafirmar-nos en el que crèiem
- o més aviat dèiem?
que la mutació és instantània
en creences i eleccions.
la percussió d' aire
ens torça el ble i la intenció.
allà els testimonis que deixarem,
no els reconeixem.
allò de negar tres vegades
es fa per oblit. la coherència és un perfum
que vam covar en un plat d' arròs bullit.

*e*

de falsificadors... a petita escala en conec. fa dos anys al telenotícies em sortia el taller d' un proveïdor de termorelleus i hologrames, emmanillat, enfocant-li només el calçat però amb un portal de taller inconfusible. l'home, ja gran , i a un pas de la jubilació sembla que va començar la producció de bitllets per no haver de tancar el taller davant la competència que rebentava preus i poder anar cotitzant fins als preuats 65. sense saber-ho, cada vegada que em donava canvi de les factures pagades en metàl·lic jo li feia de blanquejadora de bitllets.essent un bon artesà de la seva feina com era l aproducció anava colant sense que ningú se n'adonés, tot funcionava fins que els fills van decidir ampliar el negoci i ja no complien els terminis d' entrega de qualsevol serigrafia perquè clar tenien el taller colapsat de "feina". a l' any els van pescar, l' ambició els va esparracar el pla. pegues de l' ambició, millor funcionar sense fer soroll.

tres germanes.jpg 

TUSENBACH: De seguida. La gent volarà d' un lloc a l' altre en globus, canviarà la forma de les jaquetes, potser es descobrirà un sisè sentit, que es desenvoluparà, però la vida serà la mateixa, difícil, plena de misteri i felicitat. I d' aquí a mil anys, els homes es queixaran igual que ara: " I que n' és de dura la vida !", i , exactament com ara, tindran por de la mort i no voldran morir.

VERNIXKIN: Com us ho diria... Tinc la impressió que tot, sobre la terra, està destinat a canviar de mica en mica, i que tot canvia ja davant dels nostres ulls.D' aquí a dos o tres-cents anys, mil anys si voleu, no es tracta de fixar terminis, començarà una vida nova, feliç.D' aquesta vida, no en formarem part, això segur, però és per ella que vivim ara, que treballem, que sofrim... nosaltres l' estem fent, aquesta vida nova, i aquest és l' únic objectiu de la nostra existència i, si voleu, aquesta és la nostra única felicitat.



Les tres germanes
Anton P.Txèkhov

traducció: Narcís Comadira

mirar, mirar-te
com si jo ni fos.
tocar, tocar-me
com un gerro cantellós.
rient-nos de l' escolania
incidental que és claca
amb petits honors.
el toc de gràcia ventilem
ben ebris d' alè. nuats,
amb manya rellentosa de gel,
ens afanyem.

*e*

ull H.jpg 

m' han furtat un dels meus racons preferits per autoretratar-me, no per vanitat sinó per un pseudoautoconeixement, vull saber quina cara faig quan em sento així o aixà. han fet desaparèixer sota una capa de pintura vermella mat l' ull que usava de fons i em tenia captivada al lavabo del bar Horiginal. els de la pica de rentar-se les mans també s' han fos, no els hi tenia confiança perquè eren d' un sol color i a un indret més transitat. és que una que és una punt fetitxista i tenia dos llocs on badar i rumiar, llocs on vaig periòdicament i on sóc més conscient dels canvis vitals, de les petites metamorfosi setmana a setmana, un era el lloc esmentat i l' altre un mur de ciutat vella que espero que em respectin.ja sé la gent als lavabos i va per coses més bàsiques, jo els aprofito una mica més, allò del ressonar del murmuri exterior i una mica de silenci, per no dir la varietat de rajoles, canonades, pintades i poms...tot passa, amb el temps tot vola, però l' ensurt d' ahir crec que poca gent me'l pot entendre. ja me' n faré la idea.

el meu camell de droga - dura ( suplements culturals ), estilosa ( revistes de moda d' allò que en diuen femenines ) o experimental ( publicacions de tendències ) em rep cada matí amb una bafarada cada dia més èbria. la cara soporosa lluu un to envermellit que el fa refulgir entre munts de diaris embalats, l'alè li put a una barreja d' alcohols indescriptible i quan em parla jo no l'acabo d'entendre, però faig veure que sí, que sí senyor. el meu primer exercici d' interacció diari consta en la comiedeta de simular que no te n'adones , agafar tot el material que té escampat sense gaire ordre pel quiosc, sumar i cobrar-me l' import que pertoca, el canvi també me l' he de donar, esclar. això sí, ell no deixa de somriure'm i de comentar el temps o el darrer partit de futbol. tot li ve de la depressió d' haver d' ingressar a una residència d'avis la sogra per alzheimer, m' ho va contar un dia serè, que sense la sogra la casa és un silenci i un desori que no es pot aguantar.amors de sogra.

poder ella l' ubica només en un parell de posicions sota poca llum i en recorda poques frases i poder quan hi pensa desconnecta per deixar la ment en blanc i li fa l'efecte que la ingravidesa deu venir la medicació contra el darrer queixal del seny que la deixa desenfocada. ella poder li xuclaria la galta, cauria de carena i bategueria com cal., però poder ella serà aquiescent i prou digna per no dir-li res a ell, el darrer. i no és dramàtic poder és només un fogot de preprimavera, poder només li cal una altra nit de poques hores que la faci moure de piles de paper, es mourà?

ahir un taxista xerraire em va explicar que havia tallat amb la seva nòvia perquè ella li exigia cada dia un missatge de mòbil personalitzat i diferent quan ell feia el primer cafè del dia. deia que va arribar un punt a les nits que ja no podia dormir donant voltes al maleït missatget i que un parell de vegades que ell l' havia repetit com qui no vol la cosa i la dona es va ofendre i el va amonestar , tota ella plorosa.
una vegada l' insomni "sms" s' havia instal·lat a la ment li va donar per planificar el seu funeral, que el volia original i ja el tenia rumiat de cap a peus, res d' esglésies, unes lectures de lletres de cançons, res de rams i una copa de cava per a tothom, i esclar cap capellà a la vora. el senyor, d' uns cinquanta anys, tenia ja gravat un cd amb totes les instruccions i n' havia fet tres còpies, una per a la seva germana, una per un veí d' escala que eren amics ja feia anys i la tercera sempre la portava al taxi amb tota la documentació del cotxe, que mai se sap quan un petarà la carrera.... confessava - rialler - que s' ho havia passat molt millor en la preparació del seu sepeli que en complaure una dona que vestia en colors massa cridaners i això a la vista sol ofendre.